Un volum estudia les cuines de Barcelona del 1859 al 1976  i ofereix un retrat de com s’ha anat transformant aquest espai central de la llar

Cuines de Barcelona. El laboratori domèstic de la ciutat moderna (1859-1976) (Comanegra), d’Isabel Segura Soriano, és el primer estudi consagrat íntegrament a la cuina en el context de la capital catalana. Està dividit en quatre etapes ben diferenciades, que tracen l’evolució d’aquest espai central de la llar, però alhora relegat a ser un espai bàsicament per a les dones. L’autora repassa en un primer moment les idees innovadores d’Ildefons Cerdà i Garcia Fària en un període que va del 1859 al 1896. Per primer cop es pensa en la cuina des del punt de vista pràctic i, per exemple, es disposa que la cuina tingui una ventilació directa als patis interiors dels edificis. A banda d’això, tot s’ha de dir, eren cuines força bàsiques.

Tot seguit, l’autora analitza les cuines espaioses de La Pedrera, que per primer cop se situen a prop del menjador,  encara que aïllades, així com les de les primeres cases barates construïdes a la ciutat (1897-1929). En un tercer moment, es repassa la vida a la ciutat amb la Segona República i l’esclat de la Guerra Civil (1930-1939) i finalment s’endinsa en els primers habitatges obrers dels polígons habitacionals, l’arribada de la indústria dels electrodomèstics i l’aparició de l’estandarització del disseny. Durant anys les cuines es van situar en cul-de-sacs per evitar males olors i va costar molt integrar-la a la resta de la casa. La pràctica habitual en habitatges senzills d’unificar la cuina i el menjador era rebutjada perquè s’equiparava amb el barraquisme.

Seguir la història de la cuina a la ciutat de Barcelona és comprendre també la història de l’emancipació de la dona, ja que aquests espais estan pensats tradicionalment per a l’ús femení, ja sigui les minyones o les mestresses de casa, segons l’època i la classe social. Isabel Segura manté la tesis que aquesta segregació sexual dels espais dins l’habitatge es deu bàsicament al fet que són arquitectes homes qui conceben aquestes espais.  Només cal veure les demolidores declaracions del pare del racionalisme en arquitectura, Le Corbusier, sobre les cuines. El 1976 es celebren les Jornades Catalanes de la Dona, que marquen un abans i un després en el desenvolupament feminista ja que es va debatre sobre les condicions de treball domèstic de les dones. De retruc, cada vegada es va anar imposant més clarament un model model de cuina oberta a l’estil nord americà, una tendència que arriba fins als nostres dies i que a Deulonder defensem perquè integra la cuina, com a lloc fonamental de reunió de la família, un espai comfortable i ple de caliu, a la resta de la casa.

Le Corbusier deia: «La dona serà feliç si el marit és feliç, el somriure de les dones és un do dels déus. I una cuina ben feta és el preu de la pau a la llar. Feu de la vostra cuina el lloc del somriure femení!»

Un dels aspectes més interessants del llibre és l’estudi de la revolució que va representar per a les llars urbanes la introducció dels electrodomèstics. «Moulinex allibera la dona», resava l’anunci de l’època d’aquesta popular marca. Va ser a mitjan del segle XX quan les cuines van començar a estar «connectades», és a dir a gaudir de gas, electricitat i aigua i a partir d’aquí l’evolució va ser imparable. Segura mostra com a partir dels anys cinquanta i seixanta les neveres i els frigorífics es converteixen en una peça més del menjador i després s’acabaran posant a les cuines, que creixeran en dimensions per acollir la modernitat.